Els grans arquitectes modernistes preferien el ferro de forja per les ferramentes ornamentals, era una filosofia de pensament que apostava incondicionalment per la revalorització del passat preindustrial català i per la recuperació de la forja autòctona, reivindicant a través d’ella les formes de treball artesanals i les qualitats artístiques de “peça única”.

Esquema del funcionament d'una farga catalana © Farga Rossell d'Andorra
Esquema del funcionament d’una farga catalana © Farga Rossell d’Andorra

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Projecte de construcció d’una nau amb bigues i columnes de ferro colat. La Maquinista Terrestre y Marítima. 1882
Projecte de construcció d’una nau amb bigues i columnes de ferro colat. La Maquinista Terrestre y Marítima. 1882

 

 

 

 

 

 

 

 

 

L’extraordinari desenvolupament de la indústria del ferro aplicada a l’arquitectura a partir de la segona meitat del s. XIX només s’explica per la forta tradició industrial de Barcelona, i de Catalunya, en el sector metal·lúrgic. El procés productiu dels ferros d’aplicació arquitectònica tenia l’origen en les fargues o en les foneries de ferro. A finals del s. XIX, les fargues s’havien convertit en els darrers testimonis d’una tecnologia productiva mil·lenària que estava condemnada a l’extinció a causa de la major rendibilitat i efectivitat de les foneries de ferro, les quals foren sens dubte un dels principals motors de la industrialització. Tant les fargues com les foneries comercialitzaven productes manufacturats específicament destinats a l’edificació. Als s. XVII i XVIII, les fargues es fabricaven els anomenats “ferros de balcons” i les seves variants.

Però a finals del s.XIX, les foneries de ferro els hi van pendre gairebé la totalitat del mercat. Les foneries produïen principalment estructures metàl·liques de suport d’edificis, i també els elements d’aplicació ornamental (panys, politges, ferros de persianes, rampes de balcons i escales…).

Però des de mitjans del s. XIX, les foneries de ferro, molt més rendibles i efectives, els havien pres bona part del mercat. Les foneries fabricaven les grans estructures metàl·liques de sustentació dels edificis, en forma de pilars i bigues de ferro colat, però també una gran diversitat d’elements ornamentals d’aplicació (picaportes, grues, ferros de persianes, baranes de balcó i d’escala…). Com a reacció a la introducció massiva d’elements de producció seriada els grans arquitectes modernistes van fer una aposta incondicional per la recuperació dels elements de forja tradicional en la seva arquitectura, reivindicant a través d’ella les formes de treball artesanals i les qualitats artístiques de la “peça única”. Els grans arquitectes modernistes empraven el ferro de fosa en l’estructura arquitectònica, però preferien el de forja per a les ferramentes ornamentals. Tots ells dedicaren especial atenció al disseny de reixes, baranes de balcó i altres elements d’aplicació arquitectònica, tot contribuint a renovar l’art de la forja i a desenvolupar i dinamitzar la indústria metal·lúrgica barcelonina. La prosperitat de les indústries del metall està directament relacionada amb la gran activitat constructiva registrada a la Barcelona del tombant de segle, i amb els postulats d’integració de les arts prougnats pels arquitectes modernistes. La demanda d’elements d’aplicació arquitectònica fou contínua i sostinguda entre la darrera dècada dels s. XIX i les dues primeres del s. XX.

Les serralleries barcelonines s’encarregaven del muntatge dels elements metàl·lics i, quan el projecte arquitectònic ho requeria, de complementar i enriquir l’estructura original amb diversos elements ornamentals també de ferro. Les grans serralleries artístiques de Barcelona, com la casa Ballarín, Andorrà o Santamaria editaven periòdicament catàlegs de les peces decoratives que fabricaven per a reixes i balconades. Es tractava de peces de ferro independents que es combinaven entre sí i configuraven formes ornamentals modernistes d’aparença artesanal realitzades a uns preus competitius.

Text i fotografies de Lluïsa Amenós.

 

Façana de la Casa Amatller (1898). Josep Puig i Cadafalch.
Façana de la Casa Amatller (1898). Josep Puig i Cadafalch.
Domènech i Montaner fou el primer en integrar els elements esctructurals de ferro en el disseny global de l’edifici i en dotar-los d’un llenguatge formal propi.

Caminant per Barcelona, es pot observar que la major part dels edificis modernistes estan decorats amb elements realitzats amb ferro forjat: balcons decorats amb una enorme varietat de tipologies florars, i coronats per flors en volum, portes i reixes envoltades de dracs, àguiles, i simbols heràldics. Una iconografia que evoca el món medieval i que s’inspira de la forja catalana de l’Edat Mitjana.

Els grans arquitectes modernistes utilitzaven el ferro de fosa com a element estructural i el refusaven com a element ornamental. El ferro forjat és, per ells, un material associat al treball artesanal i a les qualitats artístiques de “peça única”.

Amb l’utlització del ferro forjat, els arquitectes modernistes revaloritzaven el passat industrial català  i recuperen els valors de la forja autòctona. Però és sobretot el simbol del principal aport tecnològic de Catalunya a la metal·lúrgia europea: la farga catalana.

El dibuix d’aquest elements ornamentals se’n feien càrrec els propis arquitectes, dibuixaven personalment els elements de ferro que aplicaven en els seus inmobles i que havien de servir de model als forjadors encarregats d’executar-los. Antoni Gaudí, per exemple, va dissenyar diverses reixes utilitzant models fets amb paper, cartró, cera, argila o guix i dibuixava personalment els complements més secundaris, com els poms de porta.

Domènech i Montaner va elaborar fins i tot un catàleg complert d’objectes d’art decoratiu, en el qual s’hi trobava un capitol de la forja antiga. Les reixes i els ferros d’aplicació són elements complementaris de l’arquitura que, concretament a l’època medieval, presenten característiques formals i estètiques molt particulars. Conscients d’aquest fet, els arquitectes modernistes van estudiar els trets principals de la forja medieval i els van adaptar al llenguatge formal modernista. Els ferros medievals catalans són, tot i així, extremadament austers, i els hi mancava la virtuositat decorativa de les produccions castellanes o franceses. És possiblement per aquesta raó que Josep Puig i Cadafalch i Lluís Domènech i Montaner barrejaven sovint les formes del ferro medieval català i aquelles més decoratives de la forja castellana, francesa o de Europa central.

Text i fotografies de Lluïsa Amenós.