MÓN DE LA FORJA
FORJA modernista
…Els grans arquitectes modernistes preferien el ferro de forja per les ferramentes ornamentals, era una filosofia de pensament que apostava incondicionalment per la revalorització del passat preindustrial català i per la recuperació de la forja autòctona, reivindicant a través d’ella les formes de treball artesanals i les qualitats artístiques de “peça única”.
Farga Rossell d’Andorra
i columnes de ferro colat. La Maquinista Terrestre
y Marítima. 1882
L’extraordinari desenvolupament de la indústria del ferro aplicada a l’arquitectura a partir de la segona meitat del s. XIX només s’explica per la forta tradició industrial de Barcelona, i de Catalunya, en el sector metal·lúrgic. El procés productiu dels ferros d’aplicació arquitectònica tenia l’origen en les fargues o en les foneries de ferro. A finals del s. XIX, les fargues s’havien convertit en els darrers testimonis d’una tecnologia productiva mil·lenària que estava condemnada a l’extinció a causa de la major rendibilitat i efectivitat de les foneries de ferro, les quals foren sens dubte un dels principals motors de la industrialització. Tant les fargues com les foneries comercialitzaven productes manufacturats específicament destinats a l’edificació. Als s. XVII i XVIII, les fargues es fabricaven els anomenats “ferros de balcons” i les seves variants.
Però a finals del s.XIX, les foneries de ferro els hi van pendre gairebé la totalitat del mercat. Les foneries produïen principalment estructures metàl·liques de suport d’edificis, i també els elements d’aplicació ornamental (panys, politges, ferros de persianes, rampes de balcons i escales…).
Però des de mitjans del s. XIX, les foneries de ferro, molt més rendibles i efectives, els havien pres bona part del mercat. Les foneries fabricaven les grans estructures metàl·liques de sustentació dels edificis, en forma de pilars i bigues de ferro colat, però també una gran diversitat d’elements ornamentals d’aplicació (picaportes, grues, ferros de persianes, baranes de balcó i d’escala…). Com a reacció a la introducció massiva d’elements de producció seriada els grans arquitectes modernistes van fer una aposta incondicional per la recuperació dels elements de forja tradicional en la seva arquitectura, reivindicant a través d’ella les formes de treball artesanals i les qualitats artístiques de la “peça única”. Els grans arquitectes modernistes empraven el ferro de fosa en l’estructura arquitectònica, però preferien el de forja per a les ferramentes ornamentals. Tots ells dedicaren especial atenció al disseny de reixes, baranes de balcó i altres elements d’aplicació arquitectònica, tot contribuint a renovar l’art de la forja i a desenvolupar i dinamitzar la indústria metal·lúrgica barcelonina. La prosperitat de les indústries del metall està directament relacionada amb la gran activitat constructiva registrada a la Barcelona del tombant de segle, i amb els postulats d’integració de les arts prougnats pels arquitectes modernistes. La demanda d’elements d’aplicació arquitectònica fou contínua i sostinguda entre la darrera dècada dels s. XIX i les dues primeres del s. XX.
Les serralleries barcelonines s’encarregaven del muntatge dels elements metàl·lics i, quan el projecte arquitectònic ho requeria, de complementar i enriquir l’estructura original amb diversos elements ornamentals també de ferro. Les grans serralleries artístiques de Barcelona, com la casa Ballarín, Andorrà o Santamaria editaven periòdicament catàlegs de les peces decoratives que fabricaven per a reixes i balconades. Es tractava de peces de ferro independents que es combinaven entre sí i configuraven formes ornamentals modernistes d’aparença artesanal realitzades a uns preus competitius.
Text i fotografies de Lluïsa Amenós.
Josep Puig i Cadafalch.
…Domènech i Montaner fou el primer en integrar els elements esctructurals de ferro en el disseny global de l’edifici i en dotar-los d’un llenguatge formal propi.
Caminant per Barcelona, es pot observar que la major part dels edificis modernistes estan decorats amb elements realitzats amb ferro forjat: balcons decorats amb una enorme varietat de tipologies florars, i coronats per flors en volum, portes i reixes envoltades de dracs, àguiles, i simbols heràldics. Una iconografia que evoca el món medieval i que s’inspira de la forja catalana de l’Edat Mitjana.
Els grans arquitectes modernistes utilitzaven el ferro de fosa com a element estructural i el refusaven com a element ornamental. El ferro forjat és, per ells, un material associat al treball artesanal i a les qualitats artístiques de “peça única”.
Amb l’utlització del ferro forjat, els arquitectes modernistes revaloritzaven el passat industrial català i recuperen els valors de la forja autòctona. Però és sobretot el simbol del principal aport tecnològic de Catalunya a la metal·lúrgia europea: la farga catalana.
El dibuix d’aquest elements ornamentals se’n feien càrrec els propis arquitectes, dibuixaven personalment els elements de ferro que aplicaven en els seus inmobles i que havien de servir de model als forjadors encarregats d’executar-los. Antoni Gaudí, per exemple, va dissenyar diverses reixes utilitzant models fets amb paper, cartró, cera, argila o guix i dibuixava personalment els complements més secundaris, com els poms de porta.
Domènech i Montaner va elaborar fins i tot un catàleg complert d’objectes d’art decoratiu, en el qual s’hi trobava un capitol de la forja antiga. Les reixes i els ferros d’aplicació són elements complementaris de l’arquitura que, concretament a l’època medieval, presenten característiques formals i estètiques molt particulars. Conscients d’aquest fet, els arquitectes modernistes van estudiar els trets principals de la forja medieval i els van adaptar al llenguatge formal modernista. Els ferros medievals catalans són, tot i així, extremadament austers, i els hi mancava la virtuositat decorativa de les produccions castellanes o franceses. És possiblement per aquesta raó que Josep Puig i Cadafalch i Lluís Domènech i Montaner barrejaven sovint les formes del ferro medieval català i aquelles més decoratives de la forja castellana, francesa o de Europa central.
Text i fotografies de Lluïsa Amenós.
